Nou bloc: nonomeslletres

He decidit unificar aquest bloc, en un altre de més complert.
Totes les entrades, ja estan íntegres en el nou bloc.
Podeu accedir a:
http://nonomeslletres.com

EL CIRC D’ESQUERRA

Permeteu-me la lleugeresa del títol, que no voldria ofendre la legitimitat d’un partit polític, ni les seves idees, per més que no les comparteixi (cosa que no tots els partits poden dir), però seria pitjor, encara que més ajustat a la realitat, que parlés així del Govern de Catalunya, o del Parlament, que ens hauria de representar a tots els catalans.

Potser val la pena remuntar-se uns quants mesos enrere quan es va destapar l’escàndol de les targetes de crèdit a l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, quan van ser varis els Grups Parlamentaris, que varem demanar la compareixença del Director de l’Agència, David Minoves, per tal que donés compte al Parlament del succés. La resposta va ser negativa. Sí, aquells que tant s’omplen la boca de transparència, i de mesures anti corrupció, són els primers que es neguen a comparèixer davant els representants dels ciutadans, per donar compte dels seus actes.

Aquesta setmana, la terna canvia, és el propi Director de l’Agència, el que demana comparèixer al Parlament. El motiu, muntar el paripé per a pròpia gloria davant una delegació nicaragüenca, que esperaven a la porta de la sala de comissions, a què aquesta aproves la compareixença del seu amfitrió.

Com que no n’hi havia prou, i donades les dificultats d’entendres amb el nicaragüencs que parlen una estranya llengua estrangera, el castellà, cal muntar un servei de traducció simultània català castellà, i castellà català. Tot un exemple de convivència lingüística, que era el que venien a conèixer, per invitació de l’Agència (és a dir, de tots els catalans), els nicaragüencs. Així no és d’estranyar que el Vicepresident hagi d’anar repartint subvencions d’un milió d’euros als indígenes de l’Equador: per poder pagar els serveis de traducció simultània amb els seus propis paisans.

El que més em sobte de tot això, és que encara hi hagi qui traga amb tot això, que són aquells que mantenen aquests en el Govern de Catalunya, aquell que ens hauria de representar a tots els catalans, i que amb actuacions com aquestes, justet, justet, es representen a ells mateixos. Això sí, amb els calers de tots.

COM L’ACUDIT DEL DENTISTA

El clàssic acudit del dentista, és aquell que el client, ja a la cadira, li agafa els c... al dentista, i li etziba: “oi que no ens farem mal, doctor!”.

Aquesta és la sensació que he tornat a tenir avui, després del desplegament del jutge estrella Garzón, a Santa Coloma. Dirigents del PSC, i exdirigents de CiU, implicats en un mateix afair a Catalunya. L’experiència ens diu, però que a Catalunya, rés del que afecti a PSC i CiU, s’arriba a aprofundir suficientment per determinar de forma clara i nítida, responsabilitats.

No cal anar massa lluny, encara és a sobre la taula, la oferta del Partit Popular per obrir una investigació política al Parlament de Catalunya, sobre el cas Millet, a la que ni PSC (ni llurs satèl·lits), ni CiU han tingut interès a recolzar per que prosperi. Sobre la taula va quedar també, el tema del Carmel, alhora que el tema del 3%. Les amenaces de tirar de la manta, per part del President Pujol, en relació al finançament dels partits polítics, és encara més recent.

Al capdavall, però, no hi ha manera, rés del que pugui afectar els grans partits de Catalunya, PSC i CiU, acaba podent ser investigat a fons, sota el prisma de les responsabilitats polítiques, i hom acaba per pensar que allò de l’oasi català, no és més que una densa cortina de fum, que ens impedeix als catalans, veure més enllà, del que a alguns els interessa.

El moment no és per fer broma. El descrèdit de la classe política és massa important. Hi ha qui qüestiona, fins i tot, el sistema, en lloc de qüestionar els qui s’aprofiten del sistema. La desafecció, a Catalunya sobretot, és massa important, com per què ningú torni a ocultar corrupteles, que ho són des d’especulacions urbanístiques, fins a inútils informes.

Cal d’una vegada per totes, fer llum, sobre les ombres que planen sobre la classe política, per què si no, qui se n’acabarà veient perjudicat serà el conjunt de la classe política, i amb ella, el sistema democràtic, que serà millorable, però en cap cas substituïble.

I és que l’acudit del dentista, de tant sentit, a alguns, ja no ens fa cap gràcia.

REPUBLICA BOLIVARIANA DE CATALUNYA

Quan encara dia rere dia, continuem estorant-nos sobre l’afer Millet, i continuen apareixen informacions que van destapant aquest tèrbol cas de corrupció que s’ha donat davant els nassos dels nostres governants, sense que ningú se n’hagués adonat, apareix una nova informació en relació als ja, malauradament famosos informes del Govern de la Generalitat.

S’afegeixen als ja famosos estudis sobre la cloïssa brillant, el parxís, la productivitat de les cabres salvatges o del tamany i forma de les banyes de les cabres salvatges o el grau d’hibridació entre la guatlla comuna i la guatlla japonesa, altres informes en relació a les opinions d’alguns articulistes dels mitjans de comunicació, al més pur estil bolivarià.

Cal recordar que l’afany del tripartit per catalogar mitjans i periodistes no és nova, ja en els inicis del tripartit 1.1 va haver de dimitir un Secretari de Comunicació, Miquel Sellarès, per un informe sobre els mitjans de comunicació. Ara apareixen nous informes, sobre el pensament i la tendència política dels articulistes en relació al tripartit 2.0.

Per fi però, algú del Govern, ha reconegut que s’han pagat estudis inútils, però no n’hi ha prou, cal que algú o alguns n’assumeixin responsabilitats públiques, i expliquin quines eres les intencions dels estudis sobre els mitjans de comunicació, sota el risc que, en absència d’explicacions i responsabilitats, els ciutadans podem pensar que aquesta catalogació política, no té altre objectiu que el control dels mitjans. Vaja, seguint l’exemple de Chavez, l’amic de ZP, a Venezuela.

QUI PAGA EL FINANÇAMENT?

Encara no fa dos mesos que s’han conegut (més o menys) les modificacions en el sistema de finançament autonòmic, i més concretament, en el sistema català, després de varis anys de debats, públiques especulacions, i denúncies de suposats greuges, el circ polític ja ens en hem oblidat i hem passat pàgina, com aquell qui no vol recordar els mals de cap que el tema ha portat. És aquest un mal exercici, sobretot a mesura que es va tenint nova informació que permet una avaluació més precisa de l’abast del nou sistema, i és en aquest sentit que vull fer dos apunts.

El Partit Popular varem dir que el nou sistema acabaria significant dues coses: més dèficit per l’Administració pública, i més impostos per als ciutadans, de manera que el finançament addicional l’acabaríem pagant els ciutadans. Doncs ja tenim elements per avaluar, fins a quin punt aquestes afirmacions eren i són certes.

El primer detall potser és anecdòtic (no, per a qui li toca pagar), i si bé és cert que no m’agrada el sistema de ZP, de regalar coses pagant els altres, queda molt lleig, que a tota Espanya, els estudiants rebin un ordinador de franc, i a Catalunya, els pares haguem de pagar la part que no finança la Generalitat, es a dir, 150 euros per nen, per més que el Conseller ens expliqui les bondats de no pagar ell. És una mesura que dona pas als greuges, però aquest cop no són fantasiosos, si no reals, els pares de nens catalans haurem d’assumir aquest cost pel fet de ser catalans, però no per culpa del Govern de l’Estat, si no per culpa del Govern de la Generalitat, i si voleu encara podem particularitzar més: per culpa dels qui governen la Generalitat.

El segon apunt, no pot passar desapercebut, ZP va anunciar una pujada d’impostos de l’1’5% del PIB, la qual cosa aplicada a Catalunya, signifiquen uns 3.300 milions d’euros més en impostos, el que aproximadament equival a les quantitats promeses per el nou sistema de finançament. Els números quadren i per això sovint els matisos són importants: personalment a mi no m’agrada parlar del finançament de Catalunya, si no de la Generalitat, i en aquesta situació podem apreciar el detall: millorarà el finançament de la Generalitat, que es finançarà a través de nous impostos que pagarem els catalans. És aquest un joc de suma zero, que és aproximadament la nota que mereixen els nostres governants (els d’aquí i els d’allà) per prendre’ns el pel contínuament, això sí, pagant els ciutadans.

LA MALA NOTÍCIA DE SAURA

Que ningú es confongui, no es tracta de que sigui un fan de Saura, i lamenti el seu anunci de no tornar a encapçalar la candidatura d’ICV-EUA. De fet, ni m’ocupa ni em preocupa qui de la família encapçali la candidatura, si el pare, la mare o el nen (de la bicicleta). El que m’ocupa i em preocupa és l’anunci col·lateral, l’anunci de que no renuncia al cotxe oficial i per tant no renuncia al Govern, això sí que ens afecta a tots, i molt.

D’entrada comença per afectar la potestat, certament que teòrica, que té el President de la Generalitat, per tal de cessar i nomenar consellers, i dic teòrica, per què tots sabem que en els tripartits, els qui nomenen i cessen els consellers són els propis partits, i si a algú li queda cap mena de dubte, sempre li pot preguntar a l’ex-president Maragall. És per aquest motiu i no altre, que en els darrers dies, uns i altres, sempre del tripartit, s’han llençat a un debat tant inútil com d’altres anteriors, com és si s’ha de remodelar o no el Govern. Tant se val, el problema no és un conseller, el problema tampoc és un partit, el problema és el mateix tripartit.

El cas Saura no és diferent a altres, sí que potser és el més cridaner, però no és diferent a altres despropòsits, per exemple, dels consellers Baltasar, Huguet, Llena o Maragall. D’entrada, des de que es va crear una conselleria específica de participació ciutadana, mai la participació ciutadana havia estat tant baixa com ara, mai hi havia hagut una desafecció política tant important com ara, mai la percepció ciutadana havia situat els polítics, com un dels seus principals problemes.

Segueixen els despropòsits amb els mossos: càmeres ocultes a les casernes, i actuacions polèmiques i desproporcionades. Continua pel trànsit: mesures polèmiques, emprenyadores, i confiscadores a autopistes i autovies.

Ara li ha tocat als bombers, malauradament, ara ha arribat la polèmica, luctuosa polèmica als bombers. Hi ha dubtes, molts, massa dubtes, sobre la previsió i les precaucions durant l’incendi dels Ports, i a això s’hi afegeix una lamentable compareixença parlamentària. Bé, les compareixences parlamentàries mai no són lamentables, si tenen per objecte la transparència i la informació, però esdevenen lamentables, quan s’empren com a medi expiatori de culpes. Una compareixença, sense cap mena d’informe tècnic sobre la taula per poder contrastar les informacions, i només per llegir titulars que ja em pogut llegir o escoltar als mitjans, això sí només als afins, no serveix per aclarir absolutament rés, i només per acabar de confondre encara més sobre la situació viscuda.

En conclusió, la de Saura és una mala notícia, i li queda encara més d’un d’any, per tornar a protagonitzar nous despropòsits. Qui el rellevi al capdavant del partit m’és indiferent, i quasi també, qui ho faci d’aquí a més d’un any al Govern: fer-ho pitjor, és gairebé impossible.

S’HAURAN ACABAT LES EXCUSES ?

Podria començar per reconèixer que el sistema de finançament acordat aquest cap de setmana via telefònica és bo. De fet és millor que l’anterior: només faltaria que després del que ha durat el part, que el nou sistema de finançament fora pitjor que l’anterior; de fet això només serien capaços de vendre-ho les esquerres.

Qualsevol sistema de finançament de les Comunitats Autònomes que les permeti disposar de més recursos, serà bo, altra cosa és que sigui el més convenient o no. Resulta difícil, per no dir impossible intentar convèncer ningú, que un nou sistema de finançament, que t’atorga més recursos no sigui bo.

Us proposo un exercici: preneu la vostra darrera declaració de la renda, determineu el que heu acabat pagant durant l’any 2008 a la hisenda pública, ja sigui catalana o no, i a continuació plantegeu-vos si els serveis que rebeu són adequats a l’impost sobre la renda que pagueu (tingueu en compte que a més de la renda, pagueu IVA, a Catalunya successions i donacions, actes jurídics documentats, i societats). Si el resultat és que pagueu més del que rebeu, haureu arribat a la conclusió de que teniu un dèficit fiscal amb l’Estat (Catalunya també és Estat), i això, en teoria, us legitima a demanar un millor finançament. A partir d’aquí, si a final de mes no podeu pagar la hipoteca, sempre podreu al·legar el problema que us representa el dèficit fiscal que arrossegueu; si aneu de vacances al Carib (o obriu una delegació a Nova York) sempre podreu dir que el cost que representa és insignificant, comparat amb els viatges de ... qualsevol polític del Govern; si doneu diners per què facin escoles a la França Sud (altres n’hi diuen Catalunya nord), o als indígenes equatorians, encara que els vostres fills hagin d’anar a barracons, sempre els podeu explicar, que sou espoliats per l’Estat.

No cal que us plantegeu la creació de Comissions bilaterals estatutàries, ni Consells de Polítiques Fiscals i Financeres, ni Lleis Orgàniques, es tant senzill com agafar el telèfon i negociar amb algú, preferiblement que necessiti el vostre vot, o el de la vostra família, i amb capacitat sobre la hisenda pública, per tal que us redueixi el dèficit fiscal.

Ara bé, tot això té varis problemes: el primer, segurament és el menys rellevant, i és que passa amb allò que expliquen a les universitats de l’efecte redistributiu dels impostos; el segon, que si la teva actitud és la mateixa que la de la resta de conciutadans, i es clar, tontos no són, els números no quadren, i algú ho haurà de pagar, i el més probable és que siguis tu mateix; i el tercer, si accedeixen als teus desitjos, se t’han acabat les excuses, i si no administres bé els teus recursos, la responsabilitat comença a deixar ser cosa dels altres, per començar a ser cosa teva.

I aquest sí que és un problema i gros: tots aquells que acostumen a girar el cap, quan els ciutadans exigeixen responsabilitat als seus governants, haurien de començar a plantejar-se, quina és la seva responsabilitat, i potser també, a assumir-la. Ja aniria sent hora.